Els llibres de cuina resisteixen i mantenen el seu pols a les vídeoreceptes per xarxes

ACN Barcelona – En un moment de màxima eclosió dels continguts de les xarxes socials i d’una societat que promou els estímuls ràpids i senzills, els receptaris de cuina tradicionals en format paper viuen una segona joventut. En són la prova els diversos exemplars que aquest Sant Jordi arriben a les lleixes de novetats, des de volums per cuinar de manera senzilla fins a propostes dels grans xef del moment. Experts en edició i en gastronomia coincideixen que els grans cuiners de casa nostra conceben el llibre receptari com un producte que els dona prestigi i perpetuïtat. Les pàgines amb receptes curosament treballades i amb fotografies d’alta resolució esdevenen petites bíblies amb les obres completes dels xefs.
Tot i el gran abast de les vídeoreceptes, els experts consultats creuen que el llibre de cuina perdura, en una societat en què els cuiners cada vegada són més admirats. Si bé és cert que, bona part dels cuiners, utilitzen els dos canals i tenen projecció tant en llibres com en xarxes.

El catedràtic de literatura espanyola i literatura comparada de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), fundador i director del Màster d’Edició i codirector del Fòrum Edita, Javier Aparicio Maydeu, creu que és “indiscutible” que els grans cuiners vulguin tenir el seu llibre per la perpetuïtat que generen les obres en paper i que les persones poden quedar-se’ls per sempre a casa. “El llibre en paper té un prestigi, una fiabilitat i una resiliència que, de moment, no tenen els contenidors digitals”, apunta Aparicio Maydeu.

“Com més prestigi tingui un cuiner, més important serà per a ell tenir una obra completa de receptes amb bona fotografia i bon paper perquè sigui una mena de bíblia amb tota la seva cuina. I això, la xarxa no ho té. No dona aquest prestigi”, defensa el catedràtic.

Aparicio Maydeu creu que els llibres de cuina poden aspirar a la perpetuïtat i que els volums passin a formar part de les grans biblioteques. “Els cuiners no deixen de ser artistes i tenen molt clar que les seves obres poden tenir el mateix tractament editorial que pintors o escultors”, concreta.

En aquest sentit, argumenta que els receptaris esdevenen uns ‘coffe table book’, és a dir, articles de regal i decoració que pel seu gran format, tapa dura, disseny treballat, edició exquisida i abundants grans fotografies, aporten informació completa del cuiner i ocupen un espai fix a les cases o negocis. “Això està molt lluny de desaparèixer”, afegeix.

En una línia molt similar, el director editorial de Planeta Gastro, David Figueras, assegura que els llibres de cuina viuen una “edat d’or”. Segons relata, el mercat de llibres de cuina fa 10 anys que viu una època “absolutament esplendorosa”. L’increment de vendes de llibres gastronòmics s’explica, en primer lloc, pel creixement general de lectors a tot l’Estat, però també perquè la gastronomia pren un rol més important a la societat gràcies als programes de televisió i a les xarxes socials. “A l’afició del futbol i a la música, ara hi hem d’afegir la cuina”, diu Figueras.

Figueras coincideix amb Aparicio Maydeu que el llibre de receptes en paper té un valor “alt” pel públic. “Nosaltres sempre intentem que siguin llibres interessants de llegir, amb bons continguts, però que siguin sobretot objectes, que siguin macos de tenir, de tocar, amb uns bons dissenys. I això fa que la gent vulgui tenir el llibre imprès, el facis servir més o menys.”, detalla Figueras.

Pel director editorial, si bé és cert que les videoreceptes poden ajudar a la ciutadania, la versió en paper ofereix “pervivència” i la seguretat que allò que s’indica ha estat “cuinat, corregit i revisat” i que “normalment funciona bé”. De fet, a les xarxes socials qualsevol persona pot penjar una recepta. “Tant un llibre signat com una recepta signada per algú tenen un valor indiscutible”. “Aquells que pronostiquin la mort del llibre de receptes de cuina en paper, s’equivoquen. S’equivoquen totalment.”, resumeix el responsable de Planeta Gastro.

David Figueras explica que els llibres de no-ficció són un terç de tots els que es venen en el mercat espanyol. Els volums relacionats amb la cuina ocupen prop d’un 6% de les vendes d’aquest terç. Com que els llibres d’esports en representen un 2%, els d’art un 1,5% i els de moda un 1,5, per Figueras, el llibre gastronòmic és el que predomina en l’àmbit de l’oci. L’editor afirma que a tot l’Estat el 2025 es van publicar uns 1.800 llibres de gastronomia.

L’editor conclou que les videoreceptes per xarxes i els llibres de cuina tradicionals “conviuen”. “La majoria de cuiners han descobert Instagram i que les xarxes els donen una finestra massiva. Els genera un espai amb el client final immediat per explicar moltes coses”, assenyala Figueras. “Per ells és una eina de comunicació extraordinària. El llibre és el prestigi, el que queda. Conviuen. Ells comuniquen cada dia en xarxes i un llibre trigues un any o dos anys a fer-lo. No és tan immediat”, destaca.

El cas de Jordi Roca

El cuiner Jordi Roca és un dels professionals de la gastronomia que exemplifica la dualitat d’oferir receptes amb continguts digitals i en llibres. Recentment, ha publicat ‘Coses de casa’ (Planeta Gastro), un recull de les receptes que ha fet els darrers anys per xarxes. L’interès per la seva feina l’ha portat, fins i tot, a rebutjar ofertes de portar les seves videoreceptes en una plataforma de streaming en creure que podria perdre la seva “essència”. “Jo publico vídeos quan puc i m’agrada fer-ho de forma espontània, tal com surten”, explica el petit dels cèlebres germans Roca. De fet, assegura que no ho veu com una font d’ingressos, sinó com una manera “divertida” de parlar de cuina.

Roca creu que “plasmar” totes aquestes receptes en un llibre de receptes és un  “un testament en vida” en contra de la volatilitat que comporten les xarxes. En aquest sentit, assegura que els llibres de receptes mantenen el format tradicional tot i les noves narratives audiovisuals. Roca considera que és una manera “directa” d’arribar a la gent que li interessa la cuina, tot i que no veu gaire diferència entre el públic que pot veure un dels vídeos de receptes a les xarxes i una persona que es compri el llibre. “Hi ha gent que em porta un llibre perquè el signi després de reconèixer-me pels vídeos que he fet, però d’altres que arriben als vídeos a partir dels llibres”, explica el pastisser i cuiner. De fet, considera que el públic acaba essent el mateix en tots els seus canals: persones aficionades a la cuina que volen aprendre plats o noves maneres de preparar les receptes tradicionals.

Amb tot, Roca és conegut a la xarxa per oferir uns vídeos informals que lluiten contra la seriositat que es pressuposa que han de tenir els cuiners. “A vegades sembla que tot el que diguem hagi d’establir càtedra”, afirma el cuiner. La manera de traslladar aquest dinamisme i espontaneïtat en el llibre passa per les imatges, tot i que es manté un format molt més tradicional. De tota manera, Roca detalla que els llibres permeten ser “molt més específics” que els vídeos. “Tu pots llegir un llibre de receptes només fetes amb patates”, explica el cuiner i considera que això fa enfocar-se a una audiència més concreta que els vídeos.

En qualsevol cas, Roca celebra que la gastronomia catalana es troba en un bon moment pel que fa a projecció a les xarxes. Considera que la cuina té un “poder integrador molt natural” i que la gastronomia catalana és una font d’integració constant d’altres cultures. En aquest sentit, el cuiner recorda que es pot fer uns fideus a la cassola amb espaguetis o que el pa amb tomàquet no hagués pogut existir sense que aquesta fruita arribés d’Amèrica. Per això considera que les xarxes permeten exportar al món un conjunt de receptes i, al mateix temps, que tothom pugui jugar-hi i contribuir-hi, inclosa la cuina catalana i també els seus xefs.

El cas d’Ada Parellada

La cuinera Ada Parellada ha publicat una trentena de llibres publicats al llarg de la seva trajectòria i publica diàriament una videorecepta a Instagram des de fa tres anys, amb vídeos que superen les 100.000 visualitzacions. Recentment, ha presentat ‘Els plats del dia’ (Rosa dels Vents), amb diferents menús del seu restaurant i “altres anades d’olla”. 

La xef celebra que el format paper tingui futur “perquè se’n demanen molts”, al mateix moment que els vídeos per xarxes recullen milers de visualitzacions. La feina feta a Instagram li permet tenir una gran comunitat digital, a la vegada que l’ajuda a inspirar-se a l’hora de cuinar. “Hi ha moltíssima gent que se’l mira, se’ls guarda, i per tant és una fantàstica estratègia, un fantàstic canal per comunicar”, comenta.

La cuinera es pren molt seriosament la publicació de videoreceptes en considerar que és una eina molt “democràtica” i que recull el patrimoni cultural català. “Instagram és una mica la baula perduda de la transmissió del patrimoni culinari. Allò que t’ensenyava potser l’àvia, la mare, la padrina o la cuinera de casa, diguéssim, ara s’està perdent. Per Instagram pots aprendre a fe les receptes de sempre”, subratlla. Igualment, la versió del llibre de receptes tradicional, permet tenir-ho tot “compilat i fàcil de trobar”.

En aquest sentit, Ada Parellada creu que hi ha alguns receptaris de grans cuiners que són “únics” i que el seu contingut no es pot trobar a les xarxes. “Obres que
són magnes de la seva cuina i que són receptes complexes i, per tant, això només ho trobaré als llibres de paper”, detalla. “No sempre parlem de receptes, sinó reflexions sobre alimentació, sobre sociologia alimentària, sobre patrimoni, totes aquestes reflexions”, afegeix.

Així, doncs, per Parellada als llibres en paper s’hi pot trobar una cuina més d’autor i opinió, en canvi, a les xarxes s’hi poden caçar tendències i propostes populars allunyades a l’alta gastronomia.

“L’impacte que tinc a les xarxes és important. Potser puc arribar a vendre 1.000 o 2.000 exemplars d’un llibre d’una obra que he escrit durant força temps. En canvi, un vídeo el poden veure fàcilment 100.000 persones”, explica.

El que sí que és cert, segons Parellada, és que el llibre té més “prestigi”. “És veritat que quan publiques un llibre t’ho has mirat molt i, per tant, no publicaràs una cosa que després te n’hagis de desdir. El llibre té aquesta credibilitat i té aquest prestigi”, reflexiona. “En canvi, les xarxes donen més marge, si no et convenç, pots esborrar-ho i ja està”, afegeix.

La sobirania alimentària

La cuinera avisa que part de la ciutadania pateix una “crisi” amb la cuina perquè no hi dedica gaire temps i aposta per comprar menjar preparat. “Amb la crisi de l’habitatge les cuines físicament estan desapareixent i el fet de cuinar també està en perill d’extinció”, alerta.

Per això, argumenta que amb la difusió que fan espera retornar les ganes posar-se a la cuina. “La paella pel mànec és la nostra llibertat”, diu la xef del Restaurant Semproniana. “Si perdem la cuina, perdrem la compra, per descomptat, i menjarem allò que ells vulguin que mengem. La indústria alimentària està esperant que siguem inhàbils, per fer-nos dependents. Llavors sí que ens fotran el que ells vulguin i ja no podrem decidir absolutament res de la nostra alimentació”, reflexiona.

Parellada anima a agafar un receptari o a veure videoreceptes en creure que les persones no es poden permetre no saber cuinar. Afirma que si no se sap tallar una ceba, s’haurà perdut la llibertat alimentària i llavors “estarem agafats pels pebrots”.

 

(Us oferim la transcripció de les declaracions de Jordi Roca recollides en el vídeo adjunt: 

TOTAL 1: El ‘Coses de Casa’ va sortir de l’espontaneïtat, quan vaig començar a compartir postres del Celler de Can Roca a les xarxes i la gent em demanava: “Ostres posa exemples més fàcils, que puguem assumir o fer a casa, amb ingredients més assequibles… I ho van demanar tant que un dia vaig sortir saltant i dient: “Avui farem coses de casa!” I ha anat degenerant tant que ara surto fent receptes amb un to alegre, innocent però també optimista. Penso que és important fer-ho i ser nosaltres mateixos a la cuina perquè, els cuiners semblem que hàgim d’establir càtedra.

TOTAL 2: Clar això és com les fotos, que en tenim moltíssimes. Jo tinc fotos de la meva filla, però cada any en recopilem algunes, les enviem a imprimir i en fem un àlbum físic perquè és quan solidifiques el record i el fas real. No està en un servidor perdut. El llibre és una constatació que això ha passat. Tenim les xarxes que és tot volàtil i se’n va, però el llibre és com el testament. És un document que oficialitza que els llibres són importants per això. I tot el que puguem treure’n de profit… Les notícies del diari són la solidificació de tot el soroll que ha sortit el dia anterior.

TOTAL 3: Fa tres setmanes que no penjo res, perquè estava de vacances i no em venia de gust. Ho vaig fent quan vull i quan puc i aquesta llibertat jo la vull per mi. Quan això es converteix en una obligació i ho has de fer, ja es perd del tot la màgia. Ho hem professionalitzat en el sentit que està al YouTube, també, però jo d’aquí no passo. No vull fer-ho més… No ho sé, empaquetar-ho per a una plataforma, no ho vull, em fa molta mandra.)