Quan gestionar és triar: els dos grans reptes que afronta Salou

Política i top manta: dos problemes que defineixen el futur de Salou

La renúncia del regidor de Cambrils a denunciar l’Ajuntament de Salou i l’alerta màxima pel top manta a la localitat, comparteixen un mateix tret: són respostes pragmàtiques a problemes complexos. Totes dues mereixen una lectura que no sigui només la del fracàs.

La renúncia de Klein: seny, no un símptoma de fracàs

Oliver Klein ha decidit no emprendre accions legals contra l’Ajuntament de Salou. El seu argument és clar: no vol posar-se al nivell de Granados. Lluny de ser un gest de debilitat, es pot interpretar com un acte de responsabilitat política: no convertir cada desacord en un serial judicial, no alimentar la maquinària del soroll.

L’objecció és evident: si hi havia motius per denunciar, per què hi renuncia? Però la resposta també ho és: perquè judicialitzar cada conflicte polític no resol res, només enquista el debat i el treu de l’espai públic. Klein ha optat per la desescalada i això, en un context de crispació municipal, no és poca cosa.

La política local espanyola està saturada de querelles que no arriben enlloc però que enverinen el clima institucional durant anys. El veí es queda sense saber si hi va haver irregularitats o no, d’acord. Però els tribunals no són l’únic espai de rendició de comptes: hi ha el ple, hi ha la premsa, hi ha l’oposició. Klein ha escollit no judicialitzar, però no ha renunciat a fiscalitzar. I això, en un municipi on el soroll polític és constant, pot ser una manera de retornar la política al debat i no als jutjats.

El top manta torna perquè mai no va marxar

Mentre Klein guarda la seva denúncia al calaix, els Mossos d’Esquadra declaren l’alerta màxima davant el repunt de la venda ambulant il·legal entre Salou i Cambrils. La setmana passada va caure una xarxa amb 28 detinguts vinculats a Salou, Reus i Badalona. És una operació important i mereix reconeixement.

La crítica habitual és que es tracta d’un pedaç: que cada estiu es repeteix el dispositiu, que falta prevenció, que no hi ha polítiques socials d’inserció. Tot això és cert. Però també cal admetre una realitat incòmoda: les polítiques d’inserció social per a persones en situació irregular, sense papers i sense xarxa de suport, són extraordinàriament difícils d’implementar. No perquè no es vulgui, sinó perquè requereixen recursos, coordinació entre administracions, temps i, sobretot, una voluntat política que vagi més enllà d’un mandat.

El que Salou pot fer —i fa— és desplegar policia, coordinar-se amb els Mossos, organitzar operatius, sancionar i expulsar. No és la solució ideal, però és la que té al seu abast. L’alternativa —esperar que hi hagi una política social integral que resolgui la vulnerabilitat de fons— és lloable, però mentrestant el problema continua al passeig marítim. I el turista, que és el motor econòmic de Salou, continua preguntant-se per què ningú no fa res.

Turisme desbordat o simplement turisme real

Salou rep milions de turistes cada any. Es diu que la seva estructura municipal no està dimensionada per suportar aquesta pressió. Però, quin municipi turístic ho està? Benidorm? Lloret? Torremolinos? Tots gestionen la mateixa equació: una població reduïda, una afluència massiva i uns problemes que es concentren en tres mesos.

L’operació recent amb 28 detinguts demostra que hi ha coordinació policial quan s’activa. I això no és poca cosa. L’objecció és que aquesta coordinació és reactiva, no preventiva. Però una política preventiva en aquest cas no és competència municipal: l’Ajuntament no pot controlar qui entra a Salou, no pot regularitzar persones ni crear llocs de treball formals per a persones sense permís de treball.

La crítica que Salou es gestiona a cop de temporada és justa, però també ho és reconèixer que la temporada és la seva realitat. No és un municipi residencial amb un problema turístic; és una destinació turística amb una població resident. I això condiciona absolutament tot: des del pressupost fins a les prioritats polítiques.

Dos conflictes, dues respostes raonables

La renúncia de Klein i l’alerta màxima pel top manta semblen històries inconnexes, però comparteixen una mateixa característica: són respostes pragmàtiques a problemes complexos. Klein no denuncia perquè no vol judicialitzar; els Mossos intervenen perquè el problema ja és visible. En tots dos casos, hi ha una lectura possible que no és la del fracàs, sinó la d’una gestió realista.

Klein podria haver denunciat i haver enquistat el conflicte durant anys. Ha optat per no fer-ho. Els Mossos podrien esperar que hi hagués una política social integral que resolgués la vulnerabilitat de fons. Però, mentrestant, el problema continuaria al passeig marítim sense resposta.

L’objecció és que falta una política que anticipi, que preveni, que tanqui debats amb fets. És cert. Però també cal admetre que anticipar problemes estructurals que depenen de factors externs —com la immigració irregular, l’economia submergida o l’explotació laboral— no està a l’abast d’un ajuntament de 27.000 habitants.

Allò urgent pot ser allò important quan no hi ha alternativa

Es diu que Salou viu atrapat entre l’urgent i l’important. Però l’urgent pot ser l’important quan és l’única política possible en una destinació turística massificada i amb recursos limitats.

La renúncia de Klein a denunciar pot ser un gest de seny que evita enquistar el conflicte. L’alerta màxima pel top manta pot ser l’única resposta eficaç a un problema que no té una solució de fons a curt termini.

El debat real no és si Klein denuncia o no, sinó si té sentit judicialitzar cada conflicte polític. El debat real no és si hi ha operatius contra el top manta, sinó si un ajuntament pot fer gaire més que coordinar operatius quan el problema depèn de factors que no controla.

Salou necessita polítiques de fons, sí. Però mentre aquestes polítiques no existeixin, o mentre no estiguin al seu abast, necessita continuar gestionant l’urgent. I això no és un fracàs: és realisme. Perquè, si no, el cercle viciós no seria que cada estiu torna l’alerta màxima. Seria que cada estiu el problema creix sense cap resposta.