El dilema de Salou per obrir el litoral al ciutadà sense cedir a la pressió turística

La pregunta incòmoda és si serà un espai d’ús quotidià per al salouenc o una passarel·la pensada principalment per al visitant

El projecte del Camí de Costa de Salou ha reaparegut als mitjans comarcals com un avenç concret, cosa que el situa fora del calaix de les promeses a llarg termini. Segons informen diverses fonts locals, el municipi està més a prop de completar aquesta infraestructura que ha de recórrer el litoral.

La iniciativa respon a una demanda antiga: recuperar la façana marítima per al vianant i connectar els diferents trams de costa que ara queden fragmentats. En un municipi on el turisme marca el ritme de gairebé tot, la pregunta és si aquest camí servirà realment el veí o si quedarà subordinat a la imatge de marca turística.

Un projecte amb doble lectura

El Camí de Costa té, sobre el paper, un valor cívic innegable. Permet que el salouenc pugui passejar per la costa sense haver de saltar obstacles ni fer voltes per zones urbanitzades.

Però també té una lectura turística evident: un passeig litoral ben condicionat és un argument de venda per a qualsevol destinació de sol i platja. La tensió entre ambdues funcions no és menor.

Qui caminarà pel Camí de Costa?

La pregunta incòmoda és aquesta: quan el Camí de Costa estigui acabat, qui el farà servir? Si el disseny, els horaris d’accés, la senyalització i els serveis annexos estan pensats per al turista, el veí acabarà sentint que aquell espai no és seu.

No es tracta de negar la importància del turisme per a l’economia local, sinó de plantejar si és possible compatibilitzar ambdues funcions sense que una engoleixi l’altra.

El risc de la passarel·la

Un camí litoral pot ser moltes coses: un espai de passeig diari, un lloc per fer esport, un corredor ecològic, una via de connexió entre barris. Però també pot ser una passarel·la, un decorat pensat per ser consumit visualment i poc més.

El risc és que el Camí de Costa de Salou acabi sent això: un recorregut bonic, ben senyalitzat, amb punts de selfie, però sense vida quotidiana. Sense gent que hi passi cada dia, sense nens que hi juguin, sense gent gran que s’hi assegui a l’ombra.

La diferència entre un espai públic viu i una passarel·la turística no està només en el disseny, sinó en la voluntat política de prioritzar l’ús veïnal per sobre de la imatge de marca.

Què cal perquè sigui un espai de tots?

Perquè el Camí de Costa sigui realment un espai d’ús quotidià, cal que el disseny incorpori elements pensats per al veí: zones d’ombra, bancs, accessibilitat real, connexió amb els barris, horaris sense restriccions, manteniment constant.

També cal que la comunicació institucional no el presenti només com un atractiu turístic, sinó com un equipament per a la ciutadania. I, sobretot, cal que el projecte no quedi aïllat, sinó que s’integri en una xarxa més àmplia d’espais públics de qualitat.

Si el Camí de Costa es pensa només com un producte turístic, el resultat serà previsible: un espai que funciona quatre mesos a l’any i que la resta del temps queda buit. Si es pensa com un espai cívic, pot ser una eina real de millora de la qualitat de vida.

La prova del cotó

La prova del cotó serà senzilla: quan el Camí de Costa estigui acabat, caldrà observar qui el fa servir un dimarts de novembre a les vuit del matí. Si hi ha gent corrent, passejant el gos, anant a treballar, portant els nens a l’escola, serà senyal que el projecte ha funcionat.

Si, en canvi, només s’omple els caps de setmana d’estiu i la resta del temps queda desert, serà la confirmació que s’ha construït una passarel·la més, un espai pensat per ser mirat i no per ser viscut.

El Camí de Costa és una oportunitat per demostrar que és possible recuperar el litoral per al veí sense renunciar a l’atractiu turístic. Però això exigeix una voluntat clara de prioritzar l’ús quotidià i no només la imatge de marca. El temps dirà si aquesta voluntat existeix o si, un cop més, el turisme s’emporta la partida.